Per als éssers humans és de vital importància comunicar-se; d'aquesta manera, poden expressar les seves necessitats o sentiments. Des de l'època en què primitius humans es comunicaven mitjançant llenguatge corporal, s'ha classificat la comunicació com una de les eines més útils de la humanitat. Amb l'establiment de diverses llengües, es va facilitar la parla, que posteriorment es va plasmar en els pergamins, deixant una empremta més llegible de les cultures anteriors. A partir d'aquest progrés neix l'oratòria, l'objectiu és persuadir, delectar i fins manipular a un públic; és un discurs exquisit, però que manté amb fermesa la seva finalitat i serietat.
Concretament, l'oratòria neix a Sicília, Grècia, amb els logògrafs, uns selectes homes que s'encarregaven de redactar els discursos que es donarien en els tribunals. Cal destacar a Lísies, un dels logògrafs més coneguts de l'època. Aquest va ser, durant molt temps, considerat com un mitjà eficaç per obtenir importància i prestigi a l'antiga nació; però, Sòcrates va iniciar una escola d'oratòria en els voltants d'Atenes, en la qual va desenvolupar el perfil de l' home intel·ligent, persuasiu, amb alts ideals ètics i alt nivellde saviesa. Als segles següents el concepte d'oratòria es va anar ampliant i perfeccionant, arribant, fins i tot, a influenciar la poesia i la literatura durant l'Edat Mitjana.
Actualment, és possible identificar els tipus d'oratòria en base a la quantitat d'oradors que donen el discurs, sent, així mateix, col·lectiva o individual. Entre els gèneres d'oratòria es poden trobar diversos, però els més resaltantes són: el judicial, el polític i el demostratiu; tots ells tenen una cosa en comú: en aquests es rebutja el que l'orador considera incorrecte o immoral i, d'altra banda, defensa obertament alguna cosa profitós. La diferència més notòria entre els mateix és que poden tractar temes que ja han ocorregut (judicial, demostratiu) o, bé, que estan pròxims a prendre lloc (polític).
